dimecres, de febrer 14, 2018

Uns retaules mòbils (CL6)

Un dels temes que ens trobem en diferents reformes de temples és què en fem dels espais de les capelles laterals. A les basíliques paleocristianes no hi havia aquests tipus d'espais però això va anar canviant amb la privatització dels espais a partir del gòtic i del barroc, on cada capella lateral era un món propi i formava part d'un sistema jerarquitzat que reflectia la mateixa estructura de la societat, a part que el sistema constructiu també en propiciava l'aparició. A partir de la nova estructura social resultant de la revolució industrial i, molt especialment, després de la influència del Moviment Litúrgic al CVII, on s'aposta per un altar únic en la mesura que sigui possible, les capelles laterals deixen de tenir sentit, desapareixent de les esglésies de nova planta, o restant com espais residuals en les ja edificades. (seguir llegint)

Afegeix la llegenda

dilluns, de febrer 12, 2018

Un cel obert (CL5)

Anant ja a la descripció de l'actuació de reforma de l'església del Col·legi Lestonnac de Barcelona, començarem per l'element principal i generador de tot projecte litúrgic: el presbiteri i adequació de l'assemblea. L'església escolar de Lestonnac a Barcelona presenta una disposició clarament lineal, però el seu disseny, dimensions i proporcions, de tipologia església-saló, donen peu a poder plantejar una disposició central de la celebració eucarística que promogui l'actuació participativa[1] dels usuaris i recordi més clarament la comensalitat del banquet eucarístic. Aquesta nova tipologia ja va ser provada i assajada abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà el del Moviment Litúrgic i, molt especialment, en el tàndem que van formar el teòleg Romano Guardini i l'arquitecte alemany Rudolf Schwarz en la disposició de l'espai celebratiu de les assemblees del moviment juvenil Quickborn que tenien lloc al Castell de Rothenfels-am-Main els anys 1928-29. Tant el Moviment Litúrgic com les noves esglésies dels pioners de l'arquitectura religiosa moderna - Rudolf Schwarz, Emil Stefan, Dominikus Böhm i Otto Bartning entre d'altres - cercaven destacar la centralitat de Crist i el caràcter comunitari o eclesial de la celebració eucarística que havia estat eclipsat per les devocions personals i una certa espiritualitat de caràcter individualista. (seguir llegint)


dimecres, de febrer 07, 2018

Un mosaic de Joan Martorell (CL4)

Ara que ja s'ha inaugurat la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac (notícia), podem passar ja a presentar els aspectes més interessants que s'han dut a terme. Abans de fer una descripció compositiva general vull fer esment d'una anècdota que ha esdevingut, en certa manera, l'emblema de la operació de reforma: la troballa d'un mosaic.
Durant les obres de reforma, al mes d'agost de 2017, va aparèixer un fragment de mosaic situat sota el presbiteri que no tenia res a veure amb el terra existent que s'estava retirant. Acte seguit es va desenrunar la resta de l'antic presbiteri per tal de poder delimitar i protegir la superfície del mosaic amb un calaix perimetral mentre seguien les obres. El mosaic en qüestió era realitzat amb tessel·les blanques i negres i presentava parcialment un medalló floral dins del qual hi apareixia una au blanca sencera, i part d'una altra au simètrica, portant una branca d'olivera (Gn 8,10) i, entre elles, l'anagrama del nom de Maria, emblema de l'orde religiosa. Les preguntes a respondre van anar encaminades a poder datar i cercar l'autoria del mosaic, mentre els agents implicats en l'obra meditaven alhora què calia fer amb aquest "regal inesperat". (seguir llegint)

divendres, de gener 19, 2018

Capsa d'interioritat (CL2)

Seguint amb aquells aspectes que s'han quedat pel camí de la reforma de l'església del Col·legi Lestonnac, crec que és interessant una primera proposta que va ser desestimada i que contemplava la possibilitat d'enderrocar el cor existent per construir-hi una nova aula amb una estructura metàl·lica folrada de vidre i lames de fusta verticals. Com que no sóc molt original, ja us puc dir que la idea em va venir de la reforma del convent dessacralitzat de Las Jerónimas de Birhuenga realitzada pel despatx de Adam Bresnik (en vaig parlar aquí).
Amb aquesta intervenció es volia amplificar els usos pastorals de l'església, per exemple poder fer catequesi per infants de les lectures d'una celebració aïllat acústicament de la resta de l'assemblea, però sobretot es volia vincular l'espai per treballar la "interioritat" a l'espai explícitament pastoral de l'escola. Crec que aquest aspecte és d'interès i actualitat perquè sovint, a les escoles, es van implementant projectes que, tot presentant-se com una necessària pre-evangelització, acaben realitzant-se en llocs i amb dinàmiques que no tenen relació o es desvinculen de la "pastoral explícita". Més enllà de la crítica fàcil conservadora, és gairebé un fet incontestable que l'escola hagi de cercar aquesta tipologia de projectes perquè, llevat d'algun reducte de cristiandat escolar, l'escola concertada confessional és un reflex de la diversitat d'opcions religioses de la societat i, juntament amb els continguts explícits de la classe de religió, cal pensar en l'educació integral de la persona i la seva dimensió del transcendent. (seguir llegint)

dimecres, de gener 17, 2018

Una Paraula que es dóna (CL1)

Aviat tindrà lloc la inauguració de la reforma de la Capella del Col·legi Lestonnac de Barcelona, a la qual hi he dedicat molts esforços, i podré anar explicant el perquè de la intervenció amb tots els detalls. Mentrestant, però, deixeu-me començar per allò que no s'ha fet però que considero interessant compartir. 
Un capítol interessant en el disseny d'aquesta reforma ha estat la problemàtica de la visual de l'ambó. Com veureu més endavant, en una altra entrada,  l'ambó ocupa un espai força central dins del presbiteri, novedosament en igualtat de condicions que l'altar, per remarcar els dos pols de la celebració litúrgica: la taula de la Paraula i la taula de l'Eucaristia. Com professor de l'assignatura de Pastoral Bíblica de l'ISCREB i l'ISCR-Don Bosco no podia evitar fer una reflexió espacial i compositiva sobre la centralitat de la Paraula en la vida cristiana. (seguir llegint)

dimecres, de gener 03, 2018

Nínxol de mercat... pastoral

Ja fa un temps vaig parlar aquí de les possibilitats pastorals que ofereix la implementació d'espais de cineraris o columbaris (cendres de difunts) a les esglésies. Fins ara, pràcticament no hi havia altra manera de trobar un espai de cinerari que no fos dintre del mateix recinte del cementiri, però sembla que aquesta pràctica crematòria va a l'alça, per raons econòmiques i antropològiques alhora, de manera que el passat 5 de maig de 2017 va aparèixer a l'Arquebisbat de Barcelona el document sobre "Normes diocesanes per a la construcció i administració de Cineraris/Columbaris". Sembla que, a part de ser una nova pastoral de proximitat i treball familiar, hi ha també una certa motivació econòmica o, valgui la redundància de l'expressió, un cert "nínxol de mercat". De fet, ja Antoni Gaudí va preveure en una fase del projecte la incorporació de galeries subterrànies per a enterraments a sota de la Basílica de la Sagrada Famíliacom possible font d'ingressos. Si avui estigués viu, possiblement es plantejaria la incorporació d'un espai de cineraris, que és molt més fàcil de gestionar sanitàriament. Ho deixo com un punt de meditació per la Junta Constructora.(seguir llegint)

diumenge, d’octubre 15, 2017

Cuando el Vaticano aplicó el 155 a los jesuitas


entonces dirás a tu hijo: 'Nosotros éramos esclavos de Faraón en Egipto' (Dt 6,21)

Escribo estas líneas sin saber aún si se practicará el artículo 155 y se suspenderá o se acabará de intervenir de forma total la Generalitat de Cataluña, pero me ha venido a la mente la siguiente reflexión que quisiera compartir con mis amigos jesuitas y toda la familia ignaciana;  todo ello motivado por la sorpresa de un cierto posicionamiento que habla de "abusos de derechos humanos" o de "buen y mal discernimiento cristiano" (sobreentendiendo veladamente que el "bueno" es el del unionismo, por supuesto) en medios afines a la orden religiosa. Creo que no se ajusta a lo que cabe esperar de la Compañía de Jesús en estos momentos, ni a su "modo de proceder", o no se conoce bien la realidad de Cataluña. Solo hay que ver el número de jesuitas en el listado de los curas que han dado apoyo al referéndum.

Estos días, en que las cuentas ya están intervenidas y hemos sufrido los abusos policiales del 1 de octubre que algunos "neo-negacionistas" dicen no haber existido, viene a mi mente aquel octubre de 1981, cuando Juan Pablo II apartó a un convaleciente P. Pedro Arrupe del generalato de la orden y puso a Paolo Dezza al frente de la institución. Algunos creían que la Compañía de Jesús se rebelaría ante el atropello vaticano pero no fue así. Se acató la humiliación y el P. Peter Hans Kolvenbach, el nuevo general surgido de la Congregación General 33, tuvo que esforzarse para desmentir y proteger la Compañía de Jesús de las acusaciones de deriva, quizás hoy los llamaríamos "fakes" o "posverdad", que llegaban a la Santa Sede.  Creo que los jesuitas cincuentones y de más edad lo tendrán presente. Recuerdo la anécdota de como en una comunidad de formación de entonces  tenían un par de periquitos a los que llamaron "Dezza y Pittau"... no hay nada mejor que tomarse las cosas con un poco de humor.

Salvando las distancias espacio temporales de aquella intervención o golpe de estado a la Compañía de Jesús, que no son pocas, creo que hay un par puntos a tener en cuenta. El primero es referente a las falsedades que se publican en medios estatales referente a Cataluña. Como profesor y docente me indigna profundamente la manipulación informativa que se hace del sistema educativo en Cataluña. La última noticia sobre el adoctrinamiento en la escuela de los jesuitas de El Clot no ha merecido por el momento ni la protesta de Jesuïtes Educació. Hasta mis hijos, que van a otra escuela de la jesuitas en Barcelona y en casa somos catalanoparlantes sin tener ocho apellidos catalanes, hablan en castellano cuando juegan... pero esto no será noticia, obviamente.


El segundo punto es referente a una cierta espera de empatía con las minorías culturales, pueblos que no son reconocidos, los "restos de Israel", etc. Hace ya once años del intento de reforma del Estatut de Autonomía aprobado en el Parlament en 2006 y, desde entonces, unos se lo "cepillaron", sin eufemismos; otros recogieron "firmas contra los catalanes"; se aprobó por la mínima y con ERC haciendo campaña en contra; y luego llegó el broche final del Tribunal Constitucional. A partir de ahí, un intento de pacto fiscal abortado que llevó a abrir las puertas y el "pasar de pantalla" hacia el independentismo: cinco años de manifestaciones pacíficas y masivas para pedir un referéndum sistemáticamente negado y amenizado con frases célebres como la de "españolizar a los niños catalanes" del ministro Wert. El "no pienses en un elefante blanco" (el no a la independencia) acaba por crear elefantes independentistas (la ley visibiliza lo que prohíbe: Rm7,1-25). Finalmente, un referéndum aporreado y en condiciones pésimas. Ahora ya estamos a las puertas de la aplicación del 155 y, mientras tanto, España se convierte en el paraíso de los escribas, fariseos y maestros de la ley... todo muy evangélico, vaya. ¿Tendremos que rescatar a Mons. Óscar Romero de la tumba para que vuelva a decir "¡Cese la represión!"? No tengo ni la más remota idea de lo que acontecerá en los próximos días, pero considero que sería deseable por parte de la Compañía de Jesús el trabajo por un diálogo que, por desgracia,  llega tarde y mal. Recordad, por lo menos, que también vosotros fuisteis "intervenidos", cuando no directamente suprimidos a finales del s.XVIII.